PASES PER ACOLLIR DONES I FAMÍLIES IMMIGRANTS
Pretenem servir de suport a les AMPES per a facilitar la integració de famílies immigrants al nostre entorn escolar, social i realcional.
Aquest protocol d'acollida haurà d'estar reflectit al PEC del centre que el vulgui dur a la pràctica.
Protocol d'acollida:
1. Acollida i ajuda en la matriculació dels seus fills/es.
2. Informació sobre el funcionament del centre i sobre l'AMPA.
3. Informació sobre el barri i/o localitat.
4. Oferta de formació educativa i informació sobre el mercat laboral.
1. Quan arriben uns pares/mares a l'escola per a matricular els seus fills/es, han de ser rebuts per algun membre de l'equip directiu que els hi facilitarà la informació necessària per a formalitzar la matrícula. Documents com com el Certificat d'empadronament, fotocòpia del llibre de familia, de la S.S etc.
L'AMPA del centre pot col·laborar en l'accés als tràmits buroc`ratics que impliquen altres institucions com l'ajuntament, el departament de salut, etc.
És interessant que si hi ha problemes derivats de l'idioma de la familia immigrada, algun membre de l'AMPA o algun pare/mare del centre faixi d'intermediari.
A més aprofitarem aquest primer contacte per atracar-nos a les famílies i explicar-los que volem fer de l'escola: un espai de solidaritat, tolerància, comvivència, totalment al marge de diferències de color, nacionalitat, religió o nivell econòmic.
2.
- Horari del centre.
- Llocs d'entrada i sortida.
- Visita al centre.
- Programes en els quals el centre participa.
- Material escolar necessari.
- Normes de l'escola.
- Activitats que es realitzen fora del centre.
- Servei de menjador.
- Informació sobre ajudes per a llibres i transport escolar.
És bàsic que l'AMPA expliqui els horaris de les activitats extraescolars que es duen a terme al centre per començar a integrar-se a la dinàmica d'aquest.També és important notificar dates d'aniversaris dels companys/es de la classe del seu fill/a, dates de festes de la comunitat, trobades esportives etc.
3.
Hem de mostar-los el barri/poble, on es troben les institucions més importants. si pels nens i nenes són els mateixos companys/es qui haurien de fer aquesta tasca, en els pares i mares immigrants seran el pares i mares d'alumnes del centre.
4.
Davant les dificultats que trobaran els pares i mares immigrants per aconseguir una feina digna (sobretot les dones), totes les ajudes que poguem donar-lis serà poca: quins són els seus drets com a treballadors/es, on poden trobar informació i pistes sobre el mercat de treball.
A continuació mostrarem un resum d’una sèrie de premisses en forma de decàleg, realitzades per Francesc Carbonell i Paris (mestre i pedagog) i extretes dels Quaderns de Pedagogia, que ens indiquen el camí adequat per aconseguir una educació intercultural eficaç i apropiada a la nostra realitat cultural i educativa.
1. EDUCARÀS EN LA CONVICCIÓ DE LA IGUALTAT HUMANA I CONTRA TOT TIPUS D’EXCLUSIÓ.
L’objectiu irrenunciable i definitori de l’educació intercultural no ha de ser el respecte a la diversitat o el culte a la tolerància, sinó la convicció que som més iguals que diferents, amb totes les conseqüències que d’aquest principi se deriven. Podríem dir que la diversitat és molt evident però la igualtat no ho és tan. Educar en aquest convenciment no és fàcil.
Hem de saber que la resolució dels problemes de racisme i de convivència social és una responsabilitat educativa, però no exclusivament de l’escola.
Sobretot aquells que tenen el poder econòmic i polític han de voler i han de fer possible que es pugui educar a ciutadans i ciutadanes lliures, dignes, crítics i solidaris. S’ha de veure reflectit en els pressuposts econòmics i no tan sols en els seus discursos.
Cal llançar campanyes impactants en els mitjans de major audiència per a canviar les actituds poc cíviques que encara dominen.
S’ha d’explicar de forma contundent la conveniència i la necessitat de les discriminacions positives (mentre persisteixin les negatives, que són les que hi ha que eliminar) per aconseguir una societat justa amb vertaderes oportunitats per a la igualtat.
2. RESPETARÀS A TOTES LES PERSONES, PERÒ NO NECESSARIAMENT TOTES LES EVES COSTUMS I ACTUACIONS.
Quan parlem d’integració no hem de referir-nos únicament als aspectes culturals, sinó que hem de tenir en compte les interaccions entre les dimensions cultural, política, econòmica i social.
La integració dels immigrants extracomunitaris i dels grups minoritaris es confon massa sovint amb la seva obligació per a adaptar-se. Però aquesta adaptació l’hem de realitzar tots els grups, no tan sols els nouvinguts. A més el grup majoritari tenim l’obligació de crear les condicions adequades que possibilitin la seva adaptació.
La confusió entre integració igual a submissió està molt generalitzada i influeix de manera molt notòria en la construcció de la ideologia i de les actituds i valors transmesos a l’escola. No pot haver-hi integració social sense respecte mutu. S’ha de guanyar dia a dia, amb la voluntat de negociar, lluitant contra tot tipus d’exclusió i a favor d’una vertadera igualtat d’oportunitats i de drets cívics i polítics.
3. NO CONFONDRÀS LA INTERCULTURALITAT AMB EL FOLKLORISME.
El respecte a les persones i a l’educació intercultural i antirracista no haurien de considerar-se incompatibles amb una educació crítica respecte a les manifestacions culturals, les costums i tradicions tan pròpies com alienes. No s’ha de valorar mai els productes culturals per damunt dels seus productors. Hauríem d’emfatitzar més amb allò amb el que ens assemblem i no tan amb allò que ens diferencia.
La gestió d’aquests conflictes no s’aborda, sinó que es substitueix per un simulacre de relacions interculturals, que consisteix en un intercanvi d’elements folklòrics descontextualitzats, buits de sentit, incapaç de construir la desitjada integració social, quan no resulta un obstacle per a ella.
Però no hem de deduir d’aquests punts anteriors una negativa a l’ensenyança de les llengües i cultures d’origen. Urgeix donar a la llengua àrab, per exemple, un tractament normalitzat als nostres currículums escolars. No tan sols en horari extraescolar com es fa de vegades, sinó en el currículum ordinari com una primera o segona llengua estrangera.
4. FACILITARÀS UNA CONSTRUCCIÓ IDENTITARIA LLIURE I RESPONSABLE.
Encara que hi ha gent que pensa que hi ha una sola manera de ser, per exemple, un bon català, i que l’objectiu del sistema educatiu és aconseguir-ho, aquests sensacionalismes són cada cop més anacrònics. Serà un bon català aquell qui aconsegueixi la excel·lència en els valors transculturals que l’assemblen a qualsevol altre ésser humà.
Certament, segons com es dugui a terme l’ensenyança de les llengües i cultures d’origen, estirem fent el joc, sense haver-ho proposat, al racisme diferencialista. Aquest risc depèn més del mode en què s’ensenya i del per què s’ensenya que del que.
Un altre dels objectius de l’educació intercultural ha de ser, doncs, facilitar a tots els alumnes les eines més apropiades i l’acompanyament personalitzat necessari per a realitzar una construcció identitaria crítica, lliure i responsable, que se prolongarà al llarg de tota la seva vida.
5. PRENDRÀS ELS APRENENTATGES COM A MITJANS ALS SERVEI DE LES FINALITATS EDUCATIVES.
No hem d’oblidar que l’objectiu irrenunciable del període d’escolarització obligatori és el de formar ciutadans. Un cicle d’ensenyança obligatori no pot exigir nivells mínims iguals per a tots, ja que la diversitat de capacitats de cada alumne no ho permet. El desitjable és que cada alumne arribi al màxim de les seves possibilitats, però sempre a partir de les seves potencialitats.
6. T’ESFORÇARÀS PER A QUE TOTES LES ACTIVITATS D’APRENENTATGE SIGUIN SIGNIFICIATIVES PER A TOTS, ESPECIALMENT PER AQUELLS ALUMNES DELS GRUPS MINORITARIS.
Amb la reforma educativa ens hem habituat, almenys en teoria, a preocupar-nos d’aspectes com la zona de desenvolupament pròxim dels nostres alumnes, o la significativitat de l’escolarització i dels aprenentatges.
Però a la vista dels resultat, sembla ser que tan sols són aplicables als alumnes autòctons. Ens ho preguntem, per exemple, d’un nen marroquí? O si és significatiu el currículum de ciències socials per aquell nen d’ètnia gitana?
Sabem amb seguretat que els aprenentatges resulten deficients, o de vegades ni tan sols es realitzen, si el clima en el qual es duen a terme no és facilitador; si la pertinença ètnica, cultural i religiosa la viu de manera vergonyosa; si percep expectatives desfavorables en relació al seu èxit escolar per part dels mestres; sinó aconsegueix relacionar aquestos aprenentatges amb vincles socioafectius, que li permetin sentir-se valorat, etc.
Per exemple, quin sentit te que un alumne marroquí, hagi d’aprendre el català, si per això s’ha de separar del seu grup classe de companys catalans per anar a una altra classe? És evident que resulta molt més enriquidor compartir aquest horari de llengua amb els seus companys catalanoparlants.
7. NO CAURÀS EN LA TENTACIÓ DE LES AGRUPACIONS HOMOGÈNIES D’ALUMNES
Les raons que porten a repartir els alumnes en diferents grups paral·lels d’un mateix curs (sobretot a secundària), solen ser que els mestres poden donar les classes més còmodament, sense les interferències d’alumnes menys dòcils o brillants, per a pujar al màxim possible el nivell de coneixements dels millors alumnes.
La literatura pedagògica ens mostra un munt d’experiències en les quals els alumnes dels grups menys dotats o amb més dificultats, empitjoren el seu rendiment i solen augmentar l’agressivitat i la conflictivitat als centres. Haurien de penalitzar-se aquest tipus d’hàbits.
Un altre aspecte que s’ha d’evitar són les denominades “concentracions artificials”. És a dir, la concentració en un centre educatiu d’alumnes de grups culturalment minoritaris, en una proporció molt major a la dels residents d’aquells mateixos grups al barri o zona de matriculació d’aquell centre. Això sol passar perquè els fills i filles de les famílies autòctones residents en la zona es dirigeix cap a l’escola privada concertada. Es tracta doncs, de processos de guetització.
El pretès dret dels pares i mares per a triar el centre educatiu dels seus fills/es és una fal·làcia sense cap tipus de fonament legal. Existeix, si més no, el dret dels pares a triar una educació diferent a la que ofereix l’escola pública, però no a elegir entre diferents centres finançats amb fons públics.
8. NO COL·LABORARÀS EN LA CREACIÓ NI EN LA CONSOLIDACIÓ DE SERVEIS ÈTNICS.
Des de fa algun temps, ha començat a aparèixer a l’escenari socioeducatiu, la figura del mediador cultural. Qui necessita realment aquests mediadors? Faciliten o dificulten, a mig termini, la relació directa servei-ususari? ...
Existeixen altres alternatives a la figura del mediador cultural, que hauria d’exercir la seva funció sempre com a darrer recurs, quan no existeixin altres solucions més espontànies (familiars, amics, veïns ...).
No hem de sucumbir al recurs aparentment fàcil dels mediadors, ni a la creació d’altres serveis ètnics. Si tots som iguals, tots hauríem de poder tenir accés directe als serveis públics, sense intermediaris. A més, hauríem d’acceptar als líders democràtics de col·lectius i associacions de comunitats minoritàries, perquè formessin part dels equips de treball social i dels claustres d’escolars.
9. EVITARÀS ELS JUDICIS TEMERARIS SOBRE LES FAMÍLIES DELS ALUMNES.
A partir de rumors i de generalitzacions, o a partir de conclusions i interpretacions errònies de determinats comportaments dels membre d’aquests grups (errònies per precipitades i etnocèntriques, per estar realitzades baix la influència d’estereotips socials sobre aquests grups), el mestre o el treballador social es munten, molt sovint, la pel·lícula de com son, què pensen i quines són les raons dels estranys comportaments d’aquests desconeguts.
Els teòrics de la comunicació intercultural ens adverteixen, de la extraordinària força d’aquestes hipòtesis, que s’enquisten de manera inamovible en els nostres sistemes cognitius i valoratius.
És molt convenient que els educadors/es s’informin, per exemple, sobre el concepte d’espai i temps en altres cultures, sobre el concepte d’honor i tantes altres coses. Això ajudarà a entendre millor alguns d’aquells comportaments dels que parlàvem.
No s’hauria d’oblidar mai, que la diversitat intragrupal pot ser més accentuada i significativa que la diversitat intergrupal.
10. RECONEIXERÀS LA TEVA IGNORÀNCIA, ELS TEUS PREJUDICIS I ELS TEUS ESTEREOTIPS, I LA NECESSITAT D’UNA FORMACIÓ PERMANENT ESPECÍFICA.
Abans d’iniciar un projecte d’educació cívica intercultural i antirracista en un centre educatiu, la major part dels membres del claustre haurien de reflexionar (si és possible de col·lectivament) pel que fa 4 condicions prèvies sense les quals no es pot parlar pròpiament d’educació intercultural:
- Prendre consciència i reconèixer probablement l’existència, també en nosaltres mateixos, d’actituds excloents i discriminatoris injustificables respecte els membres de determinats col·lectius.
1. EDUCARÀS EN LA CONVICCIÓ DE LA IGUALTAT HUMANA I CONTRA TOT TIPUS D’EXCLUSIÓ.
L’objectiu irrenunciable i definitori de l’educació intercultural no ha de ser el respecte a la diversitat o el culte a la tolerància, sinó la convicció que som més iguals que diferents, amb totes les conseqüències que d’aquest principi se deriven. Podríem dir que la diversitat és molt evident però la igualtat no ho és tan. Educar en aquest convenciment no és fàcil.
Hem de saber que la resolució dels problemes de racisme i de convivència social és una responsabilitat educativa, però no exclusivament de l’escola.
Sobretot aquells que tenen el poder econòmic i polític han de voler i han de fer possible que es pugui educar a ciutadans i ciutadanes lliures, dignes, crítics i solidaris. S’ha de veure reflectit en els pressuposts econòmics i no tan sols en els seus discursos.
Cal llançar campanyes impactants en els mitjans de major audiència per a canviar les actituds poc cíviques que encara dominen.
S’ha d’explicar de forma contundent la conveniència i la necessitat de les discriminacions positives (mentre persisteixin les negatives, que són les que hi ha que eliminar) per aconseguir una societat justa amb vertaderes oportunitats per a la igualtat.
2. RESPETARÀS A TOTES LES PERSONES, PERÒ NO NECESSARIAMENT TOTES LES EVES COSTUMS I ACTUACIONS.
Quan parlem d’integració no hem de referir-nos únicament als aspectes culturals, sinó que hem de tenir en compte les interaccions entre les dimensions cultural, política, econòmica i social.
La integració dels immigrants extracomunitaris i dels grups minoritaris es confon massa sovint amb la seva obligació per a adaptar-se. Però aquesta adaptació l’hem de realitzar tots els grups, no tan sols els nouvinguts. A més el grup majoritari tenim l’obligació de crear les condicions adequades que possibilitin la seva adaptació.
La confusió entre integració igual a submissió està molt generalitzada i influeix de manera molt notòria en la construcció de la ideologia i de les actituds i valors transmesos a l’escola. No pot haver-hi integració social sense respecte mutu. S’ha de guanyar dia a dia, amb la voluntat de negociar, lluitant contra tot tipus d’exclusió i a favor d’una vertadera igualtat d’oportunitats i de drets cívics i polítics.
3. NO CONFONDRÀS LA INTERCULTURALITAT AMB EL FOLKLORISME.
El respecte a les persones i a l’educació intercultural i antirracista no haurien de considerar-se incompatibles amb una educació crítica respecte a les manifestacions culturals, les costums i tradicions tan pròpies com alienes. No s’ha de valorar mai els productes culturals per damunt dels seus productors. Hauríem d’emfatitzar més amb allò amb el que ens assemblem i no tan amb allò que ens diferencia.
La gestió d’aquests conflictes no s’aborda, sinó que es substitueix per un simulacre de relacions interculturals, que consisteix en un intercanvi d’elements folklòrics descontextualitzats, buits de sentit, incapaç de construir la desitjada integració social, quan no resulta un obstacle per a ella.
Però no hem de deduir d’aquests punts anteriors una negativa a l’ensenyança de les llengües i cultures d’origen. Urgeix donar a la llengua àrab, per exemple, un tractament normalitzat als nostres currículums escolars. No tan sols en horari extraescolar com es fa de vegades, sinó en el currículum ordinari com una primera o segona llengua estrangera.
4. FACILITARÀS UNA CONSTRUCCIÓ IDENTITARIA LLIURE I RESPONSABLE.
Encara que hi ha gent que pensa que hi ha una sola manera de ser, per exemple, un bon català, i que l’objectiu del sistema educatiu és aconseguir-ho, aquests sensacionalismes són cada cop més anacrònics. Serà un bon català aquell qui aconsegueixi la excel·lència en els valors transculturals que l’assemblen a qualsevol altre ésser humà.
Certament, segons com es dugui a terme l’ensenyança de les llengües i cultures d’origen, estirem fent el joc, sense haver-ho proposat, al racisme diferencialista. Aquest risc depèn més del mode en què s’ensenya i del per què s’ensenya que del que.
Un altre dels objectius de l’educació intercultural ha de ser, doncs, facilitar a tots els alumnes les eines més apropiades i l’acompanyament personalitzat necessari per a realitzar una construcció identitaria crítica, lliure i responsable, que se prolongarà al llarg de tota la seva vida.
5. PRENDRÀS ELS APRENENTATGES COM A MITJANS ALS SERVEI DE LES FINALITATS EDUCATIVES.
No hem d’oblidar que l’objectiu irrenunciable del període d’escolarització obligatori és el de formar ciutadans. Un cicle d’ensenyança obligatori no pot exigir nivells mínims iguals per a tots, ja que la diversitat de capacitats de cada alumne no ho permet. El desitjable és que cada alumne arribi al màxim de les seves possibilitats, però sempre a partir de les seves potencialitats.
6. T’ESFORÇARÀS PER A QUE TOTES LES ACTIVITATS D’APRENENTATGE SIGUIN SIGNIFICIATIVES PER A TOTS, ESPECIALMENT PER AQUELLS ALUMNES DELS GRUPS MINORITARIS.
Amb la reforma educativa ens hem habituat, almenys en teoria, a preocupar-nos d’aspectes com la zona de desenvolupament pròxim dels nostres alumnes, o la significativitat de l’escolarització i dels aprenentatges.
Però a la vista dels resultat, sembla ser que tan sols són aplicables als alumnes autòctons. Ens ho preguntem, per exemple, d’un nen marroquí? O si és significatiu el currículum de ciències socials per aquell nen d’ètnia gitana?
Sabem amb seguretat que els aprenentatges resulten deficients, o de vegades ni tan sols es realitzen, si el clima en el qual es duen a terme no és facilitador; si la pertinença ètnica, cultural i religiosa la viu de manera vergonyosa; si percep expectatives desfavorables en relació al seu èxit escolar per part dels mestres; sinó aconsegueix relacionar aquestos aprenentatges amb vincles socioafectius, que li permetin sentir-se valorat, etc.
Per exemple, quin sentit te que un alumne marroquí, hagi d’aprendre el català, si per això s’ha de separar del seu grup classe de companys catalans per anar a una altra classe? És evident que resulta molt més enriquidor compartir aquest horari de llengua amb els seus companys catalanoparlants.
7. NO CAURÀS EN LA TENTACIÓ DE LES AGRUPACIONS HOMOGÈNIES D’ALUMNES
Les raons que porten a repartir els alumnes en diferents grups paral·lels d’un mateix curs (sobretot a secundària), solen ser que els mestres poden donar les classes més còmodament, sense les interferències d’alumnes menys dòcils o brillants, per a pujar al màxim possible el nivell de coneixements dels millors alumnes.
La literatura pedagògica ens mostra un munt d’experiències en les quals els alumnes dels grups menys dotats o amb més dificultats, empitjoren el seu rendiment i solen augmentar l’agressivitat i la conflictivitat als centres. Haurien de penalitzar-se aquest tipus d’hàbits.
Un altre aspecte que s’ha d’evitar són les denominades “concentracions artificials”. És a dir, la concentració en un centre educatiu d’alumnes de grups culturalment minoritaris, en una proporció molt major a la dels residents d’aquells mateixos grups al barri o zona de matriculació d’aquell centre. Això sol passar perquè els fills i filles de les famílies autòctones residents en la zona es dirigeix cap a l’escola privada concertada. Es tracta doncs, de processos de guetització.
El pretès dret dels pares i mares per a triar el centre educatiu dels seus fills/es és una fal·làcia sense cap tipus de fonament legal. Existeix, si més no, el dret dels pares a triar una educació diferent a la que ofereix l’escola pública, però no a elegir entre diferents centres finançats amb fons públics.
8. NO COL·LABORARÀS EN LA CREACIÓ NI EN LA CONSOLIDACIÓ DE SERVEIS ÈTNICS.
Des de fa algun temps, ha començat a aparèixer a l’escenari socioeducatiu, la figura del mediador cultural. Qui necessita realment aquests mediadors? Faciliten o dificulten, a mig termini, la relació directa servei-ususari? ...
Existeixen altres alternatives a la figura del mediador cultural, que hauria d’exercir la seva funció sempre com a darrer recurs, quan no existeixin altres solucions més espontànies (familiars, amics, veïns ...).
No hem de sucumbir al recurs aparentment fàcil dels mediadors, ni a la creació d’altres serveis ètnics. Si tots som iguals, tots hauríem de poder tenir accés directe als serveis públics, sense intermediaris. A més, hauríem d’acceptar als líders democràtics de col·lectius i associacions de comunitats minoritàries, perquè formessin part dels equips de treball social i dels claustres d’escolars.
9. EVITARÀS ELS JUDICIS TEMERARIS SOBRE LES FAMÍLIES DELS ALUMNES.
A partir de rumors i de generalitzacions, o a partir de conclusions i interpretacions errònies de determinats comportaments dels membre d’aquests grups (errònies per precipitades i etnocèntriques, per estar realitzades baix la influència d’estereotips socials sobre aquests grups), el mestre o el treballador social es munten, molt sovint, la pel·lícula de com son, què pensen i quines són les raons dels estranys comportaments d’aquests desconeguts.
Els teòrics de la comunicació intercultural ens adverteixen, de la extraordinària força d’aquestes hipòtesis, que s’enquisten de manera inamovible en els nostres sistemes cognitius i valoratius.
És molt convenient que els educadors/es s’informin, per exemple, sobre el concepte d’espai i temps en altres cultures, sobre el concepte d’honor i tantes altres coses. Això ajudarà a entendre millor alguns d’aquells comportaments dels que parlàvem.
No s’hauria d’oblidar mai, que la diversitat intragrupal pot ser més accentuada i significativa que la diversitat intergrupal.
10. RECONEIXERÀS LA TEVA IGNORÀNCIA, ELS TEUS PREJUDICIS I ELS TEUS ESTEREOTIPS, I LA NECESSITAT D’UNA FORMACIÓ PERMANENT ESPECÍFICA.
Abans d’iniciar un projecte d’educació cívica intercultural i antirracista en un centre educatiu, la major part dels membres del claustre haurien de reflexionar (si és possible de col·lectivament) pel que fa 4 condicions prèvies sense les quals no es pot parlar pròpiament d’educació intercultural:
- Prendre consciència i reconèixer probablement l’existència, també en nosaltres mateixos, d’actituds excloents i discriminatoris injustificables respecte els membres de determinats col·lectius.
- Adonar-se’n de la transcendència d’aquestes actituds excloents i segregadores en la producció, el manteniment i la reproducció de les injustes estructures d’estratificació social vigents.
- Identificar els mecanismes i processos mitjançant els quals es pretén explicar, justificar i legitimar aquelles actituds excloents i desigualtats socials precisament en base a la diversitat cultural, fent, en definitiva, als marginats responsables de la seva marginació pel fet d’entossudir-se a pertànyer a cultures desadaptades, descontextualitzades, etc.
- Esforçar-nos per canviar aquelles actituds generadores dels processos d’exclusió per actituds de compromís e implicació personal, mitjançant el reconeixement quotidià de la igualtat de fet i de dret de tots els éssers humans, capaç de rompre les injustes estratificacions socials actuals que condemnen a la misèria, ja abans de néixer, a la major part de molts dels nostres conciutadans. Aquesta formació permanent ha de facilitar, certament, informació sobre les característiques culturals d’aquests col·lectius minoritaris, sobre estratègies didàctiques i recursos educatius. Però per a que una educació cívica, intercultural i antirracista sigui possible, és indispensable que molts educadors estiguin disposats a entrar en un procés de formació i tal vegada també de transformació personal, per augmentar d’aquesta manera el nombre de persones que ja duem temps lluitant a favor de la diversitat i contra tot tipus de racisme, segregació o legitimació de la injustícia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario